Principal temple de Vinaròs, construït entre finals del segle XVI i principis del XVII com una gran església fortalesa i ampliat posteriorment amb el campanar, la capella de la Comunió i la monumental façana barroca.
L’església arxiprestal de l’Assumpció s’alça al centre històric de Vinaròs, davant de la Casa de la Vila i al final del carrer Major. Declarada Monument Històrico-Artístic l’any 1978, constitueix un dels edificis més importants del patrimoni arquitectònic local. La construcció de la nova església responia tant a les necessitats religioses d’una població en creixement com a la necessitat de disposar d’un recinte capaç de protegir els veïns davant de les incursions procedents de la mar.
Les capitulacions de l’obra s’han relacionat amb l’arquitecte Joan d’Ambuesa, mentre que la construcció fou adjudicada el 28 de febrer de 1586 als mestres Joan Friafont i Martí Volsanyes, d’origen francés. Els treballs començaren el 31 de març del mateix any i es prolongaren durant prop de huit anys. El 3 de febrer de 1594, sent rector Miquel Joan de Ledesma, fou beneïda la nova església. Martí Volsanyes participaria posteriorment en la construcció del campanar de Castelló, el Fadrí.
El temple fou concebut com una autèntica església fortalesa, de murs potents i aspecte exterior auster. La seua gran nau, de tradició renaixentista i coberta amb una elevada volta de creueria, dominava el conjunt urbà. La construcció es finançà en bona part mitjançant la Sisa, tribut concedit per la Corona per sufragar obres d’interés per a la vila. Un document de Felip III de 1610 assenyalava expressament que l’edifici havia de permetre que els habitants pogueren refugiar-se en cas de necessitat i davant de les incursions de moros i pirates. El campanar complia també funcions de vigilància i alarma, i els llibres de comptes parroquials documenten pagaments a l’encarregat de «tocar a moro» per advertir la població davant del perill. Durant la Guerra dels Segadors, al segle XVII, les defenses encara foren reforçades i el temple arribà a disposar de peces d’artilleria.
Al llarg del segle XVII l’edifici s’anà completant i enriquint. L’any 1657 Joan Ibáñez construí la capella de la Comunió i, a partir de 1690, començaren a configurar-se els altars laterals. D’aquest període destacaven les decoracions pictòriques relacionades amb els germans vinarossencs Vicent i Eugeni Guilló. També es construí el retaule major, de grans dimensions i profusament daurat, que presidí el temple fins a la seua destrucció durant la Guerra Civil.
La transformació més espectacular arribà amb la construcció de la façana barroca, concebuda com una monumental façana-retaule i dissenyada pel pintor Eugeni Guilló Barceló. Les obres foren adjudicades el 2 de maig de 1698 a Joan Baptista Vinyes i Bartomeu Mir i finalitzaren el 1702. Columnes salomòniques de marbre negre, estípits, cornises i una rica ornamentació contrasten deliberadament amb l’austeritat militar de la resta de l’edifici. Al centre figurava la imatge de l’Assumpció i, als laterals, les de sant Sebastià i sant Roc.
Durant el segle XVIII continuaren les intervencions, entre les quals destaca la construcció de la sagristia, dirigida des de 1753 per l’agustinià fra Pere Gonel. L’interior conservava també nombrosos enterraments, entre els quals sobresortien els del venerable Damià Esteller i el duc de Vendôme.
La Guerra Civil provocà una pèrdua extraordinària del patrimoni del temple. Foren destruïts el retaule major, els altars, l’orgue, nombroses imatges, pintures i altres elements artístics. També desaparegueren les escultures de sant Sebastià i sant Roc de la façana. Durant la postguerra l’interior fou reconstruït progressivament, amb intervencions que modificaren considerablement la lectura històrica de l’espai.
L’any 2013, amb motiu de l’exposició Pulchra Magistri. L’esplendor del Maestrat, la Fundació La Llum de les Imatges dugué a terme una restauració integral de l’edifici. La intervenció consolidà la imatge exterior de l’església, recuperà la unitat de la nau i posà en valor l’excepcional deambulatori de canons, vinculat al caràcter defensiu del temple.
Els treballs permeteren també recuperar pintures murals i descobrir les restes d’unes arquitectures fingides que havien decorat exteriorment les façanes nord, est i oest, probablement relacionades amb el cercle dels Guilló. La restauració tornà així a posar de manifest la singular combinació d’arquitectura religiosa, fortificació i ornamentació barroca que caracteritza l’Arxiprestal de Vinaròs.
