La Societat d’Aigües Potables de Vinaròs va ser creada a finals del segle XIX amb la finalitat de proporcionar aigua potable canalitzada a la població, en un moment en què la major part dels habitatges s’abastien encara mitjançant pous particulars o a través dels aiguaders.
L’origen de la societat està relacionat amb el descobriment, l’any 1888, del conegut com a Pou de Mangrano, situat als afores de la població, a la partida de Vistabella. L’important cabal de la captació va permetre plantejar la conducció de l’aigua fins al nucli urbà i la creació d’un servei regular per als habitatges abonats.
L’any següent, 1889, es va posar en funcionament la primera xarxa moderna d’aigua potable de Vinaròs. L’empresari Joan Baptista Pascual, gerent de la societat, va signar el 17 de juny un contracte amb l’Ajuntament per a la prestació del servei.
La societat disposava d’un reglament que establia les condicions de funcionament, les característiques del servei i les sancions aplicables als abonats que incompliren les normes. Inicialment, cada soci havia de pagar 1,25 pessetes mensuals, amb el compromís de mantindre l’abonament durant un any.
Existien diferents modalitats de subministrament. Es podia disposar d’un raig continu d’aigua, d’aixetes sense comptador i sense connexió a desaigüe, d’aixetes amb desaigüe o d’un servei mitjançant comptador. Estes diferents fórmules mostren el procés d’adaptació dels habitatges a un sistema de distribució d’aigua que resultava encara novedós a finals del segle XIX.
El nou servei va tindre una ràpida implantació. L’any 1891, només dos anys després de la inauguració de la xarxa, la societat havia arribat als 336 socis.
La Societat d’Aigües Potables va estar així estretament vinculada a la modernització dels serveis urbans de Vinaròs i a la progressiva substitució dels pous particulars i els aiguaders per una xarxa de distribució canalitzada. El servei evolucionaria durant les dècades següents fins que, el 15 d’abril de 1968, l’Ajuntament va municipalitzar completament les aigües potables i les instal·lacions del Pou de Mangrano van passar a propietat municipal.