Institució assistencial de Vinaròs dedicada a l’acolliment i atenció de persones majors, coneguda popularment com l’Asilo. Els seus antecedents es remunten a mitjan segle XIX i la seua fundació efectiva va tindre lloc l’any 1895 amb l’arribada de les Germanetes dels Ancians Desemparats.
Els antecedents de l’Asilo es remunten a 1856, quan l’alcalde Agustí Francesc Mayó va promoure la creació a Vinaròs d’una casa de Misericòrdia destinada als ancians desemparats. El 26 d’agost d’aquell any va sol·licitar a la reina autorització per a establir-la i destinar al projecte part dels recursos procedents de la venda de finques de propis, petició que va ser aprovada el mes de setembre. La iniciativa, però, tardaria encara diverses dècades a materialitzar-se. L’1 d’octubre de 1882, el periòdic El Mediterráneo anunciava noves gestions per a instal·lar un asil de beneficència sota la direcció de religioses.
La fundació efectiva es va produir l’any 1895, gràcies especialment a Manuela Gombau Porcha i Antonia Gombau Verdera, que, sense hereus forçosos, es van comprometre a vendre els seus béns immobles i destinar-ne l’import, valorat aproximadament en 15.000 pessetes, a la creació de l’asil. Acceptada la donació per la congregació de les Germanetes dels Ancians Desemparats i obtinguda l’autorització del bisbe de Tortosa, quatre religioses van arribar a Vinaròs el 18 de maig de 1895. Després de ser rebudes a l’estació i passar per l’església Arxiprestal, es van instal·lar provisionalment al número 71 del carrer de Sant Francesc.
La nova residència es va construir en uns terrenys que anteriorment havien format part del segon cementeri de Vinaròs, convertit posteriorment en calvari. El 24 de juny de 1896 es va col·locar la primera pedra del nou edifici, construït gràcies a les aportacions de diversos benefactors i a les gestions, entre altres, del diputat provincial vinarossenc Josep Ràfels Garcia.
El conjunt disposava de capella pròpia. El 23 de febrer de 1916, durant les obres d’ampliació de l’antiga capella del Calvari per convertir-la en una església de majors dimensions, es va afonar la volta que s’estava construint i van resultar ferides diverses persones, entre elles el sacerdot mossèn Vicent Cifré. A la primitiva capella es venerava la imatge del Crist de la Sang, de gran devoció a Vinaròs i que participava en les processons de Setmana Santa.
A més de l’atenció als ancians, durant els anys de la postguerra les religioses es van ocupar també dels carruatges i cavalls utilitzats en els soterraments, una activitat que va quedar vinculada durant anys a la memòria popular de l’Asilo.
La institució va continuar la seua labor assistencial durant tot el segle XX. L’any 1995, coincidint amb el centenari de l’arribada de les Germanetes dels Ancians Desemparats a Vinaròs, unes nou religioses atenien 106 residents. Amb el temps, l’establiment va adoptar la denominació de Hogar Residencia San Sebastián, continuant una activitat assistencial iniciada més d’un segle abans.
