Antic convent franciscà de Vinaròs, fundat al segle XVII i destinat posteriorment a nombrosos usos civils, assistencials i culturals fins al seu enfonsament parcial el 1993 i la demolició definitiva l’any 2001. Les restes conservades formen part actualment d’un espai públic que evoca la planta de l’antic conjunt.
La fundació del convent de Sant Francesc es va iniciar l’any 1608 gràcies a la iniciativa i al finançament del comerciant Guillem Noguera i Andreu, natural de Lloret de Mar i establit a Vinaròs, i de la seua esposa, Isabel Navarro Oliver. Amb la seua aportació es va construir al llarg del segle XVII el conjunt destinat a acollir una comunitat de frares franciscans. L’església va ser beneïda el 19 de juny de 1662.
Durant més de dos segles el convent va mantindre la seua funció religiosa. L’any 1787 hi residien dotze religiosos professos, dos germans coristes, quatre llecs, set criats d’hàbit sense professar i un terciari. Quan es va produir la desamortització de Mendizábal, el 1835, la comunitat estava formada per divuit frares i el convent va deixar de funcionar com a casa religiosa.
A partir d’aleshores, l’edifici va adquirir successivament nombrosos usos públics. L’any 1841, l’alcalde Agustí Escribano va sol·licitar-lo per habilitar-lo com a presó pública, concessió que va ser aprovada el 14 de febrer de 1843. També va ser utilitzat puntualment com a quarter militar durant les guerres carlines i, posteriorment, algunes dependències van acollir el Jutjat de Primera Instància i la Presó del Partit Judicial de Vinaròs.
Durant l’alcaldia de Josep Ràfels Garcia, l’any 1867, s’hi va instal·lar un hospital atés per les Germanes de la Consolació. Encara que l’activitat hospitalària va ser interrompuda temporalment per allotjar un batalló, l’edifici tornà a exercir esta funció durant l’epidèmia de còlera de 1885.
Durant la Guerra Civil, l’abril de 1938, l’església va ser utilitzada com a presó. Després de la guerra, l’any 1939, es van efectuar obres de restauració i part del conjunt va recuperar l’ús hospitalari. El 1953 s’hi va instal·lar el Centre Maternal de Vinaròs, mantenint-se també part de l’hospital, mentre que altres dependències continuaren destinades a jutjats i presó fins al 1957.
En la seua darrera etapa, l’antiga església va funcionar també com a Centre Parroquial. A partir de 1953-1954 va acollir l’Escola Parroquial d’Arts i Oficis, que impartia classes nocturnes gratuïtes, així com activitats teatrals promogudes per joves d’Acció Catòlica i una sala de cinema coneguda popularment com el «Cine del Senyor Vicari», vinculada durant anys al sacerdot Josep Sirisi.
L’edifici va servir igualment com a magatzem municipal i, durant els seus últims anys, per guardar bona part dels passos i peanyes de la Setmana Santa de Vinaròs. Les dimensions d’algunes d’estes estructures van obligar fins i tot a ampliar l’accés original del temple, operació en què es va retirar l’escut heràldic que presidia la portada.
La nit del 21 de setembre de 1993 es va produir l’enfonsament de la coberta de l’església i de part de les voltes interiors. Les runes van afectar greument diverses peanyes, passos i imatges que es trobaven emmagatzemats a l’interior. L’Ajuntament va declarar l’edifici en estat de ruïna el 23 de setembre, mentre s’obria un debat ciutadà sobre la possibilitat de conservar o rehabilitar el conjunt.
Després de diversos anys tancat i sense ús, el 14 d’abril de 2001 es va procedir a la demolició de les estructures que encara quedaven dempeus, una decisió que va provocar una important polèmica a Vinaròs. L’octubre de 2002 es van enderrocar també les cases adjacents i posteriorment es van dur a terme intervencions arqueològiques per determinar la planta de l’església, les capelles i el claustre.
Entre 2014 i 2015 l’espai va ser reurbanitzat segons un projecte dels arquitectes Fernando Vegas i Camilla Mileto, que va integrar les restes conservades i va recuperar en el paviment la traça de les antigues naus i del claustre. Actualment es conserva part del mur nord de l’antic conjunt i altres restes arqueològiques incorporades a la plaça, utilitzada com a espai públic i per a activitats a l’aire lliure.
També es conserva l’escut heràldic de la família de Guillem Noguera i Isabel Navarro, benefactors del convent, que originàriament estava situat sobre la portada de l’església i que actualment es troba incorporat al mur conservat.
