El Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar, dirigit per Pasqual Madoz i publicat a mitjan segle XIX, constitueix una de les fonts més detallades per conéixer el Vinaròs d’aquell moment. La seua extensa descripció retrata una població emmurallada, comercial i marinera, amb 9.341 habitants i una intensa activitat portuària i constructora de vaixells.
Madoz descriu Vinaròs com una vila situada en una plana a la costa mediterrània, de clima saludable i envoltada principalment de vinyes, garroferes i oliveres. La població comptava amb 2.133 cases, generalment de tres pisos, moltes d’elles amb terrasses o miradors. Les cases de les famílies nobles i dels grans propietaris disposaven d’amplis horts o jardins.
La vila conservava encara el seu caràcter fortificat, amb muralla, fossat i set torres o fortificacions. Entre els principals espais urbans apareixen la plaça de la Constitució o de Sant Antoni, la plaça de Sant Agustí i els carrers del Socors, Major i de València o Sant Francesc. Madoz destaca també l’enllumenat públic de Vinaròs, que considera comparable al de poblacions de major categoria.
Entre els edificis públics descriu la Casa de la Vila, el teatre municipal construït el 1841 amb capacitat per a unes 500 persones, l’Hospital de la Caritat, el matador i les escoles. Dedica especial atenció a l’església parroquial de l’Assumpció, de la qual descriu les dimensions, altars, orgue, cor, sagristia i capella del Sagrament. Els antics convents de Sant Agustí i Sant Francesc, ja desamortitzats, havien adquirit nous usos: part del primer acollia el jutjat i una escola, mentre l’antic convent franciscà havia estat transformat en presó.
Fora del nucli urbà assenyala les ermites de Sant Gregori i la Misericòrdia, aquesta última centre de les celebracions de Sant Sebastià i altres festivitats, amb una hospederia preparada per acollir els nombrosos assistents. També descriu el cementeri i les terres de regadiu i secà que envoltaven la població.
L’economia tenia una clara orientació agrícola, marinera i comercial. Destacaven la producció de vi, blat, dacsa, oli, garrofes, cànem, figues, fruites i hortalisses, però Madoz considera que les activitats dominants eren la navegació, la pesca i la construcció naval. L’important drassana vinarossenca construïa embarcacions tant per al cabotatge com per a la navegació americana. El port exportava especialment vi, aiguardent i fustes i importava cereals, bacallà, sardina, dogues, ferro i productes d’ultramar.
Vinaròs disposava també de comunicacions regulars. A més de la carretera de València a Barcelona, hi havia diligències diàries cap a Castelló i València, tartanes cap a Amposta i Benicarló i servei diari de correus. Se celebrava mercat setmanal els dilluns.
El Diccionario recull igualment les festes i costums populars, des dels bous pels carrers i les places fins als balls estivals al so de tabal i dolçaina. Finalment, dedica una extensa referència als episodis de les guerres carlines i a la defensa liberal de la població, recordant especialment la mort de més de seixanta membres de la Milícia Nacional vinarossenca als camps d’Alcanar l’any 1835.
La descripció de Madoz constitueix, en conjunt, una fotografia excepcional del Vinaròs de mitjan segle XIX, en un moment de creixement comercial i marítim i de profunda transformació urbana, política i social.