Nom de la població i del terme municipal de Vinaròs, documentat des de l’edat mitjana amb nombroses variants gràfiques. El seu origen ha estat objecte de diferents interpretacions, entre les quals ha tingut especial acceptació la procedència àrab del topònim.
La forma Bynalaros apareix ja en la Carta Pobla de Vinaròs, atorgada el 29 de setembre de 1241 per Gil d’Atrosillo a Grinyó Ballester i altres pobladors. A partir d’este primer testimoni, la documentació medieval mostra nombroses variants del nom, fruit de la variabilitat gràfica de l’època i de les diferents llengües i escrivans que el van reproduir.
Entre les formes documentades es troben Vinalaros, el 1297, en la concessió d’un forn pel mestre del Temple; Vinalaroç, el 1359; Vilanarozo, en documentació de Francesco Datini de 1398; Vilanaroç i Vinalaroç, emprades indistintament en documentació del segle XV, i Benilaroç, en una provisió reial de Ferran II expedida a Còrdova el 1490. A finals d’aquell mateix segle apareixen també grafies com Vinalaroch, Vinalaroc o Vinialaroç. Agustí Delgado va reunir en Vinaròs a través de los textos literarios moltes altres variants trobades al llarg del temps, algunes de les quals responen a adaptacions fonètiques, transcripcions o formes produïdes en altres contextos lingüístics.
L’origen del topònim
L’etimologia de Vinaròs ha estat objecte de diverses interpretacions. L’arabista Miguel Asín Palacios, en la seua Contribución a la toponimia árabe de España, va relacionar el nom amb una forma derivada d’Ibn Arūs, interpretació recollida posteriorment per Francesc Almela i Vives en Vinaroz, clarísima ciudad. El filòleg Joan Coromines, en l’Onomasticon Cataloniae, va defensar igualment un origen àrab i va relacionar el topònim amb Ibn al-ʿArūs, a partir del mot àrab ʿarūs, ‘núvia’.
El vinarossenc Antoni Mundo va tractar també esta qüestió en l’article El nombre arábigo de Vinaroz, publicat al Setmanari Vinaroz l’any 1967. Mundo explicava que durant la seua estada a Granada havia estudiat el possible origen del nom amb coneixedors de la llengua àrab i plantejava la possibilitat d’interpretar Bynalarús com el «lloc de la núvia». Relacionava esta proposta amb un relat que atribuïa a l’escriptor tortosí Abū Bakr al-Turtūšī, en el qual una comitiva que acompanyava una núvia hauria desaparegut prop d’una elevació situada davant de Peníscola. El mateix Mundo presentava, però, esta explicació com una hipòtesi i deixava la qüestió en mans dels filòlegs.
Una interpretació diferent va ser proposada per Joan Lluís Román del Cerro en El desciframiento de la lengua ibérica (1990). L’autor plantejava una hipotètica procedència ibèrica a partir de BIN/ARES, que interpretava com una referència a un espai tancat relacionat amb una elevació del terreny, i vinculava esta proposta amb l’assentament antic del Puig de la Misericòrdia. Es tracta, però, d’una hipòtesi etimològica que no permet establir una continuïtat entre el jaciment ibèric i el topònim medieval documentat a partir del segle XIII.
També en èpoques anteriors alguns autors havien intentat identificar Vinaròs amb la ciutat iberoromana d’Intibilis, proposta que actualment no pot considerar-se demostrada.
De Vinaroz a Vinaròs
Durant l’època contemporània es va generalitzar administrativament la forma castellanitzada Vinaroz, mentre que Vinaròs es va mantindre com la forma pròpia valenciana.
El 8 de setembre de 1977, l’Associació Cultural Amics de Vinaròs va presentar a l’Ajuntament una sol·licitud perquè s’iniciara l’expedient de canvi del nom oficial de la ciutat. El 2 d’abril de 1980, el Ple de l’Ajuntament va aprovar la substitució de Vinaroz per Vinaròs i va tramitar l’expedient davant les institucions preautonòmiques valencianes.
Després dels tràmits corresponents i de l’informe favorable de la Diputació de Castelló, el 3 de novembre de 1980, el Ple del Consell del País Valencià, denominació oficial que tenia aleshores l’òrgan de govern preautonòmic valencià, va aprovar per unanimitat el canvi de nom.
Des d’aleshores, Vinaròs és el seu nom oficial.
Bibliografia
ALMELA I VIVES, Francesc. Vinaroz, clarísima ciudad.
ASÍN PALACIOS, Miguel. Contribución a la toponimia árabe de España.
COROMINES, Joan. Onomasticon Cataloniae.
DELGADO, Agustí. Vinaròs a través de los textos literarios.
MUNDO, Antoni. «El nombre arábigo de Vinaroz». Setmanari Vinaroz, 1967.
ROMÁN DEL CERRO, Joan Lluís. El desciframiento de la lengua ibérica, 1990.