Infraestructura marítima fonamental en la història econòmica i urbana de Vinaròs. Durant segles va ser considerada la possible eixida natural d’Aragó a la Mediterrània i, després de nombrosos projectes, la construcció del port al segle XIX va afavorir una de les etapes de major prosperitat comercial de la ciutat.
Molt abans de disposar d’un port construït, la platja de Vinaròs ja funcionava com a lloc d’embarcament i desembarcament de mercaderies. La seua activitat està documentada almenys des de l’edat mitjana i la situació geogràfica de la població va fer que prompte es plantejara com una possible eixida al mar dels productes procedents de l’interior d’Aragó. Durant els segles XVI i XVII Vinaròs va assolir una notable activitat marítima; l’any 1609, per exemple, el seu embarcador va ser un dels utilitzats en l’expulsió dels moriscos.
La construcció d’un port estable va ser una aspiració llargament perseguida. L’11 d’abril de 1608 Felip III ja es referia a l’obertura d’una carretera que comunicara Aragó amb el port de Vinaròs. El 27 de juliol de 1677, l’enginyer Luis de Liñán y Vera, encarregat per la junta dels quatre braços d’Aragó, va sondejar la costa vinarossenca per estudiar la construcció d’un port. Els informes elaborats entre 1677 i 1678 consideraren Vinaròs l’emplaçament més avantatjós per als interessos aragonesos, però el projecte no arribaria a materialitzar-se.
La importància comercial de l’embarcador, però, va continuar creixent. El 1709 Vinaròs va ser autoritzat a participar en el comerç marítim internacional i durant el segle XVIII va desenvolupar una intensa activitat, especialment relacionada amb l’exportació de vi i aiguardent. La dimensió adquirida pel comerç marítim va afavorir també la presència de representacions consulars estrangeres, entre elles les de França i Itàlia.
Un nou intent de construir el port es va produir l’any 1803, quan Carles IV va encarregar a l’enginyer Manuel Serstevens la redacció d’un projecte, pressupostat en més de disset milions de rals. Les circumstàncies polítiques i bèl·liques de les dècades següents van impedir novament la seua execució. No seria fins a mitjan segle XIX quan l’antiga aspiració començaria a fer-se realitat.
En aquell procés va tindre un paper destacat el vinarossenc Josep Domènec Costa i Borràs, bisbe de Barcelona i posteriorment arquebisbe de Tarragona, que va utilitzar la seua influència per impulsar una infraestructura llargament reclamada per la ciutat. El 1861 la Direcció General d’Obres Públiques va ordenar estudiar les obres necessàries i durant les dècades següents es va construir el port. La primera pedra es va col·locar el 9 de febrer de 1866 i les principals obres d’aquesta primera etapa van quedar completades cap a 1875.
El nou port va reforçar el paper de Vinaròs com a centre comercial entre les terres de l’interior i la Mediterrània. Per les seues instal·lacions entraven i eixien productes com vi, aiguardent, blat, farina, fusta, sal, espart, llana o cacau. Aquesta activitat va contribuir decisivament a la prosperitat que va experimentar la ciutat durant bona part del segle XIX, fins que la crisi de la viticultura i l’arribada de la fil·loxera van transformar profundament aquell model econòmic.
Les instal·lacions continuaren ampliant-se. Al moll de llevant es va afegir el contramoll o moll de ponent, configurant progressivament un espai més protegit per a les embarcacions. Un plànol hidrogràfic de 1878 mostra ja el port i la rada de Vinaròs amb el seu moll i la senyalització marítima. Les obres continuarien en diferents fases durant les dècades posteriors, adaptant les instal·lacions a les necessitats comercials i pesqueres.
Durant les primeres dècades del segle XX el port va mantindre també serveis de transport marítim de mercaderies i passatgers, especialment amb Barcelona i València, mitjançant vapors i, posteriorment, motovelers. Aquest transport va conviure i competir amb el ferrocarril fins que les noves formes de mobilitat terrestre acabaren imposant-se.
Amb la pèrdua de pes del gran comerç marítim, l’activitat pesquera va adquirir una presència cada vegada més visible. El port va anar incorporant llotges, instal·lacions de servei, dàrsena pesquera, fàbrica de gel i altres equipaments, mentre successives ampliacions i reformes modificaven la seua configuració. El contramoll va ser també objecte de remodelació l’any 1988 per millorar la protecció de les embarcacions davant del tràngol.
Al llarg de més d’un segle i mig, les obres portuàries han transformat també la façana marítima de Vinaròs i la relació de la ciutat amb les seues platges. El port actual és el resultat d’un llarg procés d’ampliacions i adaptacions, però conserva el valor simbòlic d’una infraestructura que durant segles va representar l’ambició de convertir Vinaròs en la porta de les terres de l’interior cap a la Mediterrània.
