Activitat tradicional estretament vinculada a la història econòmica i social de Vinaròs. Durant segles, la mar i la pesca han donat treball a nombroses famílies i han contribuït a configurar una cultura marinera pròpia, amb els seus oficis, embarcacions, arts de pesca, vocabulari i formes d’organització.
La presència dels pescadors en la societat vinarossenca està documentada des de fa segles. Al segle XVIII existia el Gremi dels Pescadors, integrat dins del Gremi dels Mariners i vinculat religiosament a sant Pere. El 8 de febrer de 1753 es va celebrar una solemne funció amb motiu de la finalització del daurat de l’altar que el gremi tenia dedicat al seu patró. Pocs anys després, el 3 de març de 1787, el rei va concedir a la matrícula de Vinaròs l’ús de huit parelles per a la pesca del bou, una modalitat que quedava així reglamentada.
Durant molt de temps la pesca va dependre de la navegació a vela i d’un coneixement de la mar transmés entre generacions. Entre les modalitats habituals es trobaven el sardinal, els palangres, els arts, el bou o arrossegament i els llangostiners. Les xarxes es calaven habitualment al tardet i es recuperaven al matí següent. La seua situació quedava indicada mitjançant senyals coneguts com a «galls» i, en arribar-hi, els mariners procedien a xorrar, és a dir, recollir les xarxes i les captures.
Abans de la motorització, la pesca del bou requeria el treball coordinat de dos llaüts que, ajudats per les veles, arrossegaven l’art entre les dos embarcacions. Si el vent mancava, en les barques més menudes els mariners havien de bogar amb els rems. Les embarcacions llangostineres eren de dimensions reduïdes i solien estar tripulades per dos homes i un xiquet més jove. Les seues xarxes, especialment fines, havien de protegir-se del sol per evitar que es deterioraren.
Cap a 1920, l’arribada dels motors a les embarcacions pesqueres va transformar progressivament aquestes formes de treball. Les barques dedicades al bou van poder arrossegar individualment l’art i la flota va anar abandonant la dependència de la vela. També es van introduir noves modalitats: l’abril de 1925 la revista San Sebastián informava dels primers assajos a Vinaròs de la pesca del «farolot», destinada principalment a la captura de sardina.
Al llarg del segle XX, la pesca vinarossenca va experimentar també un procés de modernització i regulació. Un episodi especialment significatiu va ser el Plan Experimental de Pesca de Arrastre de Castellón, desenvolupat entre 1961 i 1966 per estudiar mesures que permeteren millorar els recursos pesquers. Es van analitzar qüestions com la duració de les jornades, les dimensions de les malles, les vedes temporals i la protecció de determinades fondàries. Vinaròs va participar directament en aquella experiència i va acollir un dels laboratoris vinculats al programa. Les mesures aplicades van produir millores importants en les captures i en el rendiment de les embarcacions, i algunes de les conclusions obtingudes van servir posteriorment per regular l’activitat pesquera.
La mar ha generat també un ric patrimoni immaterial. Els pescadors han conservat noms populars per identificar les espècies, les arts i les operacions quotidianes. Venanci Ayza va reunir en forma de poema molts dels noms dels peixos coneguts pels mariners locals, mentre que Andreu Albiol Munera ha recollit durant anys en el setmanari Vinaròs captures d’espècies poc habituals. Entre les pràctiques tradicionals es trobava també la de penjar els anomenats «gatets» perquè s’assecaren al sol i consumir-los posteriorment torrats.
Durant les últimes dècades del segle XX es va fer cada vegada més evident la reducció de la flota i del nombre de professionals, encara que continuaren produint-se captures importants. El maig de 1993, per exemple, es van arribar a desembarcar unes 15.000 caixes de sardina i seitó en només tres dies. Ja en la dècada de 2000, la captura de tonyina roja va connectar directament el port de Vinaròs amb els mercats internacionals, amb exemplars que eren adquirits per compradors especialitzats i destinats al mercat japonés.
De la vela i el bou en parella a les embarcacions motoritzades i els mercats globals, la pesca vinarossenca ha experimentat una profunda transformació. Tot i la reducció del seu pes respecte a altres èpoques, continua formant part de la identitat de Vinaròs i manté viva una cultura marinera construïda durant generacions al voltant del port i de la mar.
