Orde militar creada a principis del segle XIV per iniciativa del rei Jaume II, després de la desaparició de l’Orde del Temple. Vinaròs quedà integrat en els seus dominis i mantingué durant segles una estreta vinculació política, jurídica i econòmica amb Montesa.
Després de la dissolució de l’Orde del Temple, el rei Jaume II impulsà la creació d’una nova orde militar pròpia del Regne de València que assumira bona part dels antics dominis templers i hospitalers. El papa Joan XXII n’aprovà la fundació i l’Orde de Santa Maria de Montesa quedà constituïda solemnement el 22 de juliol de 1319, sota la regla del Císter. La seua casa principal s’establí al castell de Montesa, encara que la concentració de possessions al nord valencià convertí Sant Mateu en un important centre administratiu de l’orde al Maestrat.
Els seus dominis s’organitzaven en batllies i comandes. La comanda constituïa una demarcació territorial i econòmica confiada a un comanador, que percebia les rendes i drets que li corresponien i exercia l’autoritat senyorial. Vinaròs formà part inicialment de la Comanda de Peníscola, una de les més importants de l’orde, junt amb Benicarló. Posteriorment, Vinaròs i Benicarló constituïren una comanda diferenciada. Els comanadors no residien habitualment a la població i delegaven les seues funcions en lloctinents de comanador, que actuaven com els seus representants i apareixen repetidament en la documentació local. Entre els comanadors vinculats a Vinaròs es documenten, entre altres, Melcior Sans, el 1577, Francesc Folch de Cardona, al segle XVII, i diversos membres de famílies de l’alta noblesa.
La vinculació de Vinaròs amb Montesa començà des dels primers moments de l’orde. Mort el seu primer mestre, Guillem d’Erill, poc després de ser nomenat, el successor, Arnau de Soler, rebé a Vinaròs un dels primers homenatges dels nous dominis quan es dirigia a prendre’n possessió. Pocs anys després, durant la Guerra de la Unió de 1347-1348, Vinaròs participà, junt amb altres poblacions del Maestrat, en la revolta contra l’autoritat reial i contra el mestre Pere de Thous, partidari de Pere IV. Després de la derrota, la vila hagué de satisfer una important sanció econòmica.
Precisament Pere de Thous protagonitzà un dels episodis fundamentales de la història medieval vinarossenca. El 20 de gener de 1359, festivitat de sant Sebastià, concedí a Vinaròs terme i jurisdicció pròpies, fet que comportà la seua autonomia respecte de Peníscola i consolidà una delimitació territorial que es troba en l’origen de l’actual terme municipal.
La presència de Montesa condicionà durant segles la vida civil, jurídica i econòmica de Vinaròs. L’orde intervenia en l’administració de justícia, els delmes, les rendes, les sancions, els aprofitaments agrícoles i altres drets senyorials. Per gestionar-los disposava a la vila d’una Casa de la Comanda, situada fora de les antigues muralles, en l’entorn de l’actual plaça de Jovellar. Documentada almenys des del segle XVI, comptava amb celler, premsa, trulls i espais destinats a recollir els fruits i rendes de la comanda. Profundament transformada amb el pas del temps, l’antiga casa va ser enderrocada l’any 2008.
L’any 1399, la incorporació a Montesa de l’Orde de Sant Jordi d’Alfama comportà l’adopció de la característica creu roja de Sant Jordi. El 1587, Felip II incorporà a la Corona el maestratge de Montesa, encara que l’orde conservà durant molt de temps drets, rendes i estructures administratives sobre els seus antics territoris. El terratrèmol de 1748 destruí bona part del castell i convent de Montesa i provocà el trasllat de la comunitat a València. Les transformacions polítiques del segle XIX i les desamortitzacions reduïren progressivament el seu poder territorial i econòmic.
La vinculació amb l’Orde de Montesa constitueix, per tant, un element essencial per entendre la història de Vinaròs entre els segles XIV i XIX, tant en la formació del seu territorio como en l’organització administrativa, jurídica i econòmica de la vila.
Bibliografia:
GARCÍA EDO, Vicent: «Documentos de la Orden de Montesa referentes al Maestrazgo», Butlletí del Centre d’Estudis del Maestrat, 1987.
BOVER PUIG, J.: «El Lugarteniente de Montesa aprueba la forma de diezmar en Vinaròs en 1667», Setmanari Vinaròs, 12-X-1991.
GARCÍA LISÓN, Miguel; ZARAGOZA CATALÁN, Arturo: estudi sobre l’organització territorial del Maestrat de Montesa, Butlletí del Centre d’Estudis del Maestrat, núm. 15, 1986.
