Sistema defensiu que va envoltar Vinaròs des de l’edat mitjana, posteriorment modificat i substituït per noves fortificacions, especialment durant les guerres carlines del segle XIX.
El nucli antic de Vinaròs va estar protegit per un recinte emmurallat de forma aproximadament quadrangular. Segons la reconstrucció dels historiadors locals, s’estenia entre el raval del Socors i el carrer de Sant Tomàs, i des de l’entorn de l’església fins a les actuals places del Mercat i de Sant Antoni. El perímetre estava reforçat per diverses torres, entre les quals es recorden les d’en Borràs, Jaumeta, Migdia i els Alfacs, i disposava d’un fossat exterior. A l’interior, les cases quedaven inicialment separades de la muralla per un corredor que permetia recórrer el recinte defensiu.
A mitjan segle XVI les fortificacions ja constituïen un element essencial de la vila. En la seua Crònica, publicada el 1564, Rafael Martí de Viciana descriu Vinaròs com una població situada prop de la mar, «cercada de muro, fortalecida de torres y baluartes», amb un fossat excavat en la roca. Calculava el seu perímetre en 235 braces i unes 400 cases dins de la vila. La defensa es completava amb una important dotació d’artilleria i una milícia local organitzada per protegir els diferents llenços de muralla. Esta preparació havia permés resistir, entre altres incursions corsàries, el fort atac turc del 17 d’agost de 1545.
El creixement de Vinaròs va anar desbordant progressivament aquell primer recinte. La mateixa construcció de la Casa del Consell al segle XV havia obligat a aprofitar intensament l’espai disponible al carrer Major, formant una arcada en l’accés al carrer del Roser. Les muralles requerien, a més, reparacions constants. En una sessió del Consell de la Vila del 30 de gener de 1662 es deixava constància que alguns trams estaven «descarnats» i amenaçaven d’enderrocar-se, per la qual cosa es va acordar adquirir calç i reparar-los amb urgència. Bernardo Espinalt, en el seu Atlante Español de 1786, encara descrivia Vinaròs envoltat de muralles i torreons.
Un nou capítol de la història defensiva de Vinaròs correspon a les guerres carlines del segle XIX, quan la població va ser novament fortificada. D’estes muralles contemporànies es conservaren nombrosos testimonis gràfics, especialment plànols i fotografies. Estaven també envoltades per un fossat o vall que, a més de la seua funció militar, ajudava a canalitzar les aigües durant els grans aiguats. Encara en 1883 la premsa advertia dels desperfectes ocasionats per les pluges en el fossat que circumdava la ciutat i de la necessitat de reparar-lo.
La pèrdua definitiva de la funció militar i el creixement urbà van provocar la desaparició progressiva de les fortificacions. Bona part de les muralles carlines va arribar, no obstant això, fins al segle XX, quan els terrenys que ocupaven van ser incorporats al desenvolupament de la ciutat. Del sistema defensiu històric han quedat escassos testimonis i empremtes en la trama urbana, entre els quals destaca el portal dels Sants Metges, així com alineacions i parcel·les que encara permeten reconéixer parcialment el traçat de l’antiga vila emmurallada.
