Símbol heràldic de la ciutat de Vinaròs, format tradicionalment pel cep i l’ala i documentat en diferents variants des de finals de l’edat mitjana.
L’escut de Vinaròs és un escut parlant, és a dir, una representació creada a partir d’elements que, per semblança fonètica, pretenien evocar el nom de la població. La interpretació tradicional relacionava el cep i l’ala amb una suposada «Vinya d’Alòs» i amb el cavaller Raimon d’Alòs, personatge que les Trobes atribuïdes a mossén Jaume Febrer situaven al servici de Jaume I i establit a Vinaròs durant la conquesta. Esta explicació, repetida per diversos historiadors, no té fonament documental. Les Trobes són considerades una falsificació molt posterior a l’època de Jaume I, probablement elaborada entre 1650 i 1680, i Raimon d’Alòs no apareix en el Llibre dels Feits, el Llibre del Repartiment, les cartes de poblament ni en la documentació local coneguda. Francesc Almela i Vives qualificava esta interpretació de «pura llegenda», un joc de paraules afavorit, això sí, per la gran importància que durant segles va tindre el vi en l’economia de Vinaròs.
La documentació material permet seguir una evolució de l’escut independent d’esta llegenda. La representació més antiga conservada es troba a la finestra gòtica de l’antic Ajuntament, a l’arc del carrer del Roser, i presenta únicament una ala alçada dins d’un losange. Una altra ala apareix al peu del reliquiari de la Vera Creu. El primer escut conegut que reunix els dos elements que acabaran caracteritzant l’emblema vinarossenc, l’ala i el cep, és el de la pedra clau dels porxos de l’ermita, datada el 1549. Poc després, els escuts de les capelles laterals i del presbiteri de l’església parroquial, de finals del segle XVI, ja mostren el cep i l’ala.
Durant els segles XVII i XVIII es multipliquen les representacions. En trobem al portal d’accés al recinte de l’ermita, datat el 1637; a l’antiga bandera de Vinaròs de 1654, conservada al Museu Municipal; i al Llibre d’Aniversaris de l’Arxiu Parroquial, també de 1654, on el cep i l’ala flanquegen una representació de la població. Apareixen igualment als medallons de la portalada barroca de l’església, a la façana de l’Ajuntament construït el 1784, en un plafó ceràmic de l’ermita i en les patents de sanitat dibuixades per l’orfebre Carles Piñol a finals del segle XVIII. La disposició dels dos elements no va ser sempre la mateixa: unes representacions situen primer el cep i després l’ala, mentre que altres invertixen l’ordre, prova que durant segles no va existir una composició completament fixada.
La Creu de Montesa, vinculada al domini que l’Orde de Montesa va exercir sobre Vinaròs, apareix incorporada en algunes representacions. A principis del segle XIX trobem també el primer escut conegut coronat, en un gravat de Sant Sebastià dibuixat per Andrés Crúa. La corona real acabaria consolidant-se posteriorment en relació amb la condició de ciutat i els títols honorífics concedits a Vinaròs. Pel que fa als colors, les combinacions d’or i roig procedents de les Trobes no es documenten en els escuts antics conservats i no es generalitzen fins al segle XX.
El 17 de novembre de 1967, la Reial Acadèmia de la Història, en resposta a una consulta formulada per l’Ajuntament, va proposar com a possible composició heràldica un camp d’or amb cep de sínople i la Creu de Montesa, i un camp de plata amb una ala d’atzur, timbrat amb corona reial. Posteriorment, al juliol de 2000, l’Ajuntament de Vinaròs va aprovar modificacions en l’escut arran de les recomanacions del Consell Tècnic d’Heràldica i Vexil·lologia de la Generalitat Valenciana.
Més enllà de les diferents interpretacions heràldiques i dels canvis experimentats al llarg dels segles, el cep i l’ala s’han mantingut com els elements identificadors de l’escut de Vinaròs. La seua llarga presència en edificis, documents, banderes, peces d’orfebreria i representacions artístiques els ha convertit en un dels principals símbols històrics i identitaris de la ciutat.
