Durant segles, el cultiu de la vinya i el comerç del vi constituïren una de les principals fonts de riquesa de Vinaròs. La seua importància està documentada almenys des de l’edat mitjana i arribà a condicionar l’agricultura, el comerç, l’activitat portuària i fins i tot el creixement de la població. El cep, present en l’escut de la ciutat des d’antic, és també testimoni de l’estreta vinculació de Vinaròs amb aquest cultiu.
Ja l’any 1428, el comanador de la Batlia de Peníscola autoritzava els habitants de Vinaròs a afegir guix als vins per millorar-ne la conservació, una pràctica reclamada pels mateixos mercaders de Barcelona i altres llocs que els adquirien. Durant els segles següents, diferents viatgers i historiadors deixaren constància de la quantitat i qualitat dels vins vinarossencs. Martí de Viciana parlava el 1564 d’una producció de 100.000 cànters, mentre que Cavanilles, a finals del segle XVIII, la situava en 180.000. El vi era també objecte d’una estricta regulació municipal, que controlava des de la protecció de les vinyes fins al moment en què podia començar la verema.
Una part important de la producció es destinava a l’exportació. Ja al segle XVII, les galeres de l’Armada s’abastien de vi a Vinaròs, i posteriorment el producte arribaria a nombrosos ports europeus i americans. Durant el segle XIX aquesta activitat assolí una extraordinària dimensió. L’any 1889-1890, per la duana de Vinaròs s’exportaren més de 26 milions de litres de vi, molt per damunt de les altres duanes de la província. Al voltant d’aquest comerç prosperaren colliters, comerciants, boters, fabricants d’aiguardent, transportistes i altres activitats relacionades, i el port i el ferrocarril es convertiren en vies fonamentals per a la seua distribució.
La crisi de la viticultura i, especialment, els efectes de la fil·loxera provocaren una progressiva davallada d’aquesta economia entre finals del segle XIX i les primeres dècades del XX. La desaparició de les vinyes tingué importants conseqüències econòmiques i demogràfiques i contribuí a l’emigració de nombrosos vinarossencs. Encara l’any 1933 constaven diversos colliters, magatzems de vi, fàbriques d’aiguardent i boters, però aquella gran activitat comercial acabaria desapareixent.
El record del vi de Vinaròs perdurà, però, en la memòria popular, en els antics cups de les cases, en els oficis que generà i fins i tot en el refranyer: «Al que apetito no tiene, dé vino de Vinaroz y comerá más que un buey».