La construcció naval va constituir durant segles una de les activitats artesanals i industrials més destacades de Vinaròs. Afavorides per l’activitat marítima de la vila i per l’arribada de fusta procedent de les muntanyes de l’interior, les drassanes vinarossenques construïren embarcacions de pesca i comerç destinades tant a la matrícula local com a armadors d’altres poblacions.
L’activitat està documentada almenys des del segle XV. L’any 1420, durant els preparatius de la seua expedició mediterrània, el rei Alfons el Magnànim va romandre prop de vint dies a Vinaròs, des d’on organitzava l’arribada i preparació de naus i altres embarcacions. Una dècada després, el 1430, Daniel Barceló i Francesc Pellicer encarregaren a Vinaròs una gran nau que, després de ser examinada, va ser qualificada com a «molt bella e gran». Aquestes notícies evidencien l’existència d’una activitat constructora consolidada ja a finals de l’edat mitjana.
Durant el segle XVI apareixen documentats nombrosos calafats, entre ells Joan Oriol, Lluís Montserrat, Vicent Bertomeu, Joan Febrer, Pere Boix o Salvador Forner. Una de les construccions més destacades d’aquell període va ser el galió Santiago, bastit durant dos anys a les drassanes de Vinaròs per a l’Armada Reial i documentat cap a 1587, sota la direcció del mestre major Andrea Graciano. Segons referències posteriors, el seu patró fou Pere Rubert. A principis del segle XVII, Gaspar Escolano destacava les drassanes de Vinaròs entre les més apreciades del regne, tant per la qualitat dels seus calafats com per la disponibilitat de fusta procedent dels boscos de l’interior.
La construcció naval va continuar durant els segles XVIII i XIX. De les drassanes locals eixiren llaüts, bergantins, goletes, falutxos, tartanes i altres embarcacions. A partir de 1810 la documentació permet conéixer també nombrosos constructors, com Josep Salomó, Josep Antoni Bas, Sebastià Isarch, Agustí Pascual, Carlos Lluch, Josep Antoni Lluch, Miquel Fluixà o Pere Llanusa. Només entre 1810 i 1820 es construïren 92 naus destinades a la matrícula de Vinaròs; entre 1820 i 1830 en foren 87 i encara se’n comptabilitzaren 59 entre 1850 i 1860.
Després d’una progressiva disminució durant les últimes dècades del segle XIX, l’activitat va experimentar una notable recuperació a principis del XX. En pocs anys es comptabilitzaren 122 barques de pesca, amb un total de 733 tones, construïdes per mestres de ribera com Joan Verdera, Pedro Sorolla Banasco, Francesc Lluch, Cristòfol Fraile, Gaspar Caballer i Sebastián Martínez Portales. La producció real era encara major, ja que aquestes xifres només incloïen les embarcacions matriculades a Vinaròs: Pedro Sorolla, per exemple, en va construir 21 per a la matrícula local i unes altres 40 per a armadors de fora.
Una part important d’aquesta activitat es desenvolupava al conegut com a varador dels Sorolla, el primer construït a la platja del port, on treballaven mestres de ribera i calafats vinculats als Astilleros Sorolla. Entre ells destacava Agustí Sorolla Salomó, mestre calafat especialment reconegut per la seua habilitat en les operacions de varar les embarcacions i que l’any 1920 arribaria a ser alcalde de Vinaròs.
La Primera Guerra Mundial va afavorir temporalment la recuperació del transport marítim i les drassanes tornaren a construir embarcacions de major capacitat. L’any 1916, Joan Verdera va botar el Montsianell, mentre que dels Astilleros Sorolla eixiren embarcacions com el vapor K-Lele. L’any següent es construïren pailebots com el Vinaroz, de 160 tones i destinat al transport de vi a França, i el Villa Alós, juntament amb falutxos, llaüts i altres embarcacions mercants. La producció dels Astilleros Sorolla continuà almenys durant els primers anys de la dècada de 1920.
La progressiva transformació de la navegació, la introducció dels motors i els canvis en el transport marítim acabaren reduint una activitat que havia format part de l’economia vinarossenca durant segles. La documentació conservada permet, però, constatar la importància d’unes drassanes capaces de construir des de modestos llaüts de pesca fins a grans embarcacions mercants, i que mantingueren durant generacions una notable tradició de mestres de ribera, calafats i altres oficis vinculats a la mar.
