Cultiu tradicional del camp de Vinaròs, especialment important durant els segles XVIII i XIX, destinat en bona part a la fabricació de cordes i maromes per a la navegació.
El cànem va ser un dels productes agrícoles destacats del terme de Vinaròs abans de la seua desaparició com a cultiu local. A finals del segle XVIII, Antoni Josep Cavanilles assenyalava una producció superior a les 1.200 arroves, mostra de la importància que havia assolit en l’agricultura vinarossenca.
Una part important de la producció era utilitzada pels soguers o cordellers, que transformaven les fibres del cànem en cordes i grans maromes. Esta activitat estava estretament relacionada amb la importància marítima de Vinaròs i amb les necessitats dels vaixells de gran tonatge. Una geografia publicada l’any 1845 atribuïa a Vinaròs una producció anual d’unes 400 tones de lli i cànem, dada recollida posteriorment per Gómez Sanjuán.
El tractament del cànem necessitava submergir les plantes en aigua per separar-ne les fibres. Esta pràctica, coneguda com amarar o enriuar el cànem, podia deteriorar la qualitat de l’aigua i va ser objecte de regulació municipal. Els establiments locals prohibien fer-ho en determinats tolls del riu Cervol, especialment aigües amunt de les Canals, perquè les aigües eren també necessàries per al consum de la població.
La regulació constitueix alhora un testimoni de la importància que el cultiu i transformació del cànem havien assolit en l’economia tradicional de Vinaròs.