Les relacions de Vinaròs amb Amèrica adquiriren una especial importància a partir de finals del segle XVIII, vinculades al comerç marítim i a la navegació. Durant el segle XIX, els vaixells i mariners vinarossencs participaren en les rutes atlàntiques, mentre el port exportava productes locals i rebia matèries primeres procedents del continent americà.
L’obertura del comerç amb Amèrica promulgada per Carles III l’any 1778 va afavorir la incorporació dels comerciants i navegants valencians a les rutes americanes. Anteriorment, els mariners vinarossencs ja participaven en aquest tràfic, encara que vinculats a empreses que operaven a través de Cadis. Entre els comerciants relacionats amb aquest primer període figura el vinarossenc Lostau, propietari d’indústries papereres a la Sénia i amb interessos comercials tant a Vinaròs com a Cadis. El paper, especialment el destinat a la fabricació de cigarrets, era un dels productes demandats pels mercats americans.
Durant les dècades següents es consolidaren les connexions marítimes. L’any 1805, el capità vinarossenc Altavella comandà un vaixell fletat per comerciants valencians amb destinació a Amèrica, acompanyat per altres mariners de Vinaròs. Al llarg del segle XIX, embarcacions vinculades a la ciutat navegaren cap a ports com l’Havana, Montevideo o Nova York.
Entre els productes exportats figuraven el vi, la seda, el lli, el cànem i el safrà, mentre que els vaixells retornaven amb mercaderies americanes com el cacau i el sucre. Aquests productes tingueren també repercussió en l’economia local, especialment en la important tradició dels mestres xocolaters de Vinaròs, que elaboraven i distribuïen els seus productes per les poblacions de la comarca.
La importància de la navegació transatlàntica queda reflectida a mitjan segle XIX en el Diccionario geográfico de Pascual Madoz, que assenyalava la navegació, la pesca i la construcció naval com les principals activitats de Vinaròs. Les drassanes locals construïen embarcacions de diferents dimensions destinades tant al cabotatge com a la «carrera de América».
A finals del segle XIX, les relacions econòmiques continuaren amb l’exportació a Sud-amèrica de productes manufacturats, entre els quals destacaren les colxes vinarossenques. Paral·lelament, la crisi agrícola va transformar progressivament la naturalesa d’aquelles relacions: Amèrica deixà de ser només un mercat i una destinació comercial per convertir-se també en terra d’emigració.
Argentina i Uruguai, especialment Buenos Aires, Río Cuarto, Córdoba i Montevideo, acolliren nombrosos vinarossencs. Després de la Guerra Civil, altres emigrats i exiliats es dirigiren també a Mèxic. Aquest important fenomen social es desenvolupa específicament en l’entrada Emigració.