L’aprofitament de les aigües del riu Sénia va originar durant segles conflictes entre Vinaròs i les poblacions veïnes. Diverses sentències medievals i modernes regularen els drets sobre unes aigües fonamentals per al reg, els molins i l’abastiment dels ramats.
Els drets de Vinaròs sobre les aigües del riu Sénia apareixen documentats almenys des del segle XIV. Una sentència arbitral dictada el 25 de maig de 1332 pel bisbe Berenguer de Tortosa, al molí de la Torta, establia el repartiment i aprofitament de les aigües entre diferents poblacions. Segons una còpia autoritzada de 1384 conservada a l’Arxiu Municipal de Rossell, Ulldecona podia conduir l’aigua mitjançant una séquia per regar els seus camps i havia de retornar-la posteriorment al riu.
La mateixa resolució establia que l’aigua sobrant del molí de les Caixetes es repartira entre Alcanar, Vinaròs i Peníscola. Els habitants d’Alcanar podien utilitzar-la per abeurar i regar els ramats, mentre que Vinaròs i Peníscola disposaven també del dret d’emprar-la per al reg i el funcionament dels molins. En aquell acord intervingueren les ordes de Sant Joan de l’Hospital i Montesa, senyores dels territoris implicats.
El conflicte tornà a adquirir especial importància l’any 1685, quan Ulldecona reclamà la possessió de les aigües del Sénia. Després d’obtenir una resolució favorable de l’Audiència de Catalunya, plantejà també la seua pretensió davant l’Audiència de València. Vinaròs defensà els seus drets i envià a València com a procurador síndic el notari Joan Baptista Blasco.
El 25 de setembre de 1687, l’Audiència de València dictà sentència favorable a Vinaròs. La resolució argumentava, entre altres qüestions, que les aigües del Sénia procedien de fonts situades dins del Regne de València, especialment del Cap d’Aigües, al terme de Benifassà, i reconeixia a la vila de Vinaròs drets sobre el seu ús i domini.
Els diferents plets mostren la importància que durant segles tingué el Sénia per a l’economia agrícola de Vinaròs i de les poblacions del seu entorn. El riu no constituïa únicament una frontera territorial entre els regnes de València i Catalunya, sinó també un recurs compartit, l’aprofitament del qual exigí successius acords, arbitratges i resolucions judicials.
