Infraestructura marítima fonamental en la història econòmica i urbana de Vinaròs. Durant segles va ser considerada la possible eixida natural d’Aragó a la Mediterrània i, després de nombrosos projectes, la construcció del port al segle XIX va afavorir una de les etapes de major prosperitat comercial de la ciutat.
Molt abans de disposar d’un port construït, la platja de Vinaròs ja funcionava com a lloc d’embarcament i desembarcament de mercaderies. Els ports medievals d’esta part del litoral eren en realitat carregadors, punts de la costa aptes per a carregar i descarregar productes sense necessitat de grans infraestructures. El 23 d’octubre de 1338, el rei Pere IV d’Aragó, el Cerimoniós, va autoritzar el carregador de Vinaròs, segons un pergamí conservat a l’Arxiu Municipal. La concessió s’inscrivia en una xarxa de carregadors que permetia comunicar per mar les poblacions costaneres amb altres territoris de la Corona d’Aragó i de la Mediterrània occidental.
Durant els segles XVI i XVII, el port natural de Vinaròs va adquirir una notable activitat com a punt d’escala, aprovisionament i embarcament de vaixells i galeres. L’any 1565 hi van fondejar vint-i-nou galeres que es dirigien a la Mediterrània, i el 1571 ho van fer part de les naus que participarien en la batalla de Lepant.
La documentació de finals del segle XVI mostra també la importància de Vinaròs com a lloc de proveïment de bescuit per a les galeres. L’any 1595, dotze galeres comandades per Juan Portocarrero, arribades sense provisions suficients, van rebre a Vinaròs 480 quintars de bescuit elaborats per Cosme Ferrer. Poc després, les galeres d’Ambrosio Spínola van arribar igualment necessitades d’este aliment, encara que en aquella ocasió les autoritats locals es van resistir a facilitar-ne centenars de quintars per evitar problemes d’abastiment a la població.
Un dels episodis més destacats relacionats amb el port es va produir l’any 1599, amb l’arribada a Vinaròs de Margarida d’Àustria, futura esposa de Felip III. Després de les celebracions del matrimoni a València, els reis van tornar a Vinaròs i el 13 de maig de 1599 van embarcar, juntament amb l’arxiduc Albert i la infanta Isabel Clara Eugènia, en una flota de quaranta-cinc galeres amb destinació a Barcelona. El port vinarossenc es convertia així en punt d’arribada i partida dels grans desplaçaments marítims de la monarquia hispànica.
L’activitat naval explica que ja en aquells moments es plantejara la conveniència de comunicar millor Vinaròs amb l’interior peninsular. L’11 d’abril de 1608, Felip III es referia a l’obertura d’un camí que comunicara Aragó amb el port de Vinaròs. Un any després, el 1609, el seu embarcador va ser un dels utilitzats durant l’expulsió dels moriscos.
La funció del port com a escala mediterrània es mantingué durant el segle XVII. Un episodi especialment ben documentat es va produir el 1654, quan el cardenal francés Jean-François Paul de Gondi, cardenal de Retz, fugit de França, va arribar a Vinaròs per embarcar cap a Itàlia. La mateixa documentació de la monarquia hispànica conserva una ordre del 30 de setembre de 1654 perquè es preparara una galera al port de Vinaròs per al seu trasllat.
La importància creixent del carregador va reforçar l’antiga aspiració de dotar Vinaròs d’un port construït. El 27 de juliol de 1677, l’enginyer Luis de Liñán y Vera, per encàrrec de la junta dels quatre braços d’Aragó, va efectuar sondejos a la costa per estudiar les possibilitats d’establir-hi un port. Els informes elaborats entre 1677 i 1678 consideraren Vinaròs una de les opcions més avantatjoses per donar eixida marítima als productes aragonesos, però el projecte no va arribar a executar-se.
El port en la literatura del segle XVII
La importància del port natural de Vinaròs durant el segle XVII va quedar reflectida també en la literatura de l’època. Tirso de Molina, pseudònim del dramaturg Gabriel Téllez, el menciona en Los cigarrales de Toledo, publicat l’any 1621, quan un dels personatges relata que va partir cap a Vinaròs per embarcar en les galeres de Nàpols i abandonar la península a través de la Mediterrània. La referència mostra Vinaròs com un punt conegut d’embarcament dins de les rutes marítimes del moment.
«…partiéndome a Vinaroz, donde estaban las galeras de Nápoles…»
La importància comercial de l’embarcador, però, va continuar creixent. El 1709 Vinaròs va ser autoritzat a participar en el comerç marítim internacional i durant el segle XVIII va desenvolupar una intensa activitat, especialment relacionada amb l’exportació de vi i aiguardent. La dimensió adquirida pel comerç marítim va afavorir també la presència de representacions consulars estrangeres, entre elles les de França i Itàlia.
Un nou intent de construir el port es va produir l’any 1803, quan Carles IV va encarregar a l’enginyer Manuel Serstevens la redacció d’un projecte, pressupostat en més de disset milions de rals. Les circumstàncies polítiques i bèl·liques de les dècades següents van impedir novament la seua execució. No seria fins a mitjan segle XIX quan l’antiga aspiració començaria a fer-se realitat.
En aquell procés va tindre un paper destacat el vinarossenc Josep Domènec Costa i Borràs, bisbe de Barcelona i posteriorment arquebisbe de Tarragona, que va utilitzar la seua influència per impulsar una infraestructura llargament reclamada per la ciutat. El 1861 la Direcció General d’Obres Públiques va ordenar estudiar les obres necessàries i durant les dècades següents es va construir el port. La primera pedra es va col·locar el 9 de febrer de 1866 i les principals obres d’aquesta primera etapa van quedar completades cap a 1875.
El nou port va reforçar el paper de Vinaròs com a centre comercial entre les terres de l’interior i la Mediterrània. Per les seues instal·lacions entraven i eixien productes com vi, aiguardent, blat, farina, fusta, sal, espart, llana o cacau. Aquesta activitat va contribuir decisivament a la prosperitat que va experimentar la ciutat durant bona part del segle XIX, fins que la crisi de la viticultura i l’arribada de la fil·loxera van transformar profundament aquell model econòmic.
Les instal·lacions continuaren ampliant-se. Al moll de llevant es va afegir el contramoll o moll de ponent, configurant progressivament un espai més protegit per a les embarcacions. Un plànol hidrogràfic de 1878 mostra ja el port i la rada de Vinaròs amb el seu moll i la senyalització marítima. Les obres continuarien en diferents fases durant les dècades posteriors, adaptant les instal·lacions a les necessitats comercials i pesqueres.
Durant les primeres dècades del segle XX el port va mantindre també serveis de transport marítim de mercaderies i passatgers, especialment amb Barcelona i València, mitjançant vapors i, posteriorment, motovelers. Aquest transport va conviure i competir amb el ferrocarril fins que les noves formes de mobilitat terrestre acabaren imposant-se.
Amb la pèrdua de pes del gran comerç marítim, l’activitat pesquera va adquirir una presència cada vegada més visible. El port va anar incorporant llotges, instal·lacions de servei, dàrsena pesquera, fàbrica de gel i altres equipaments, mentre successives ampliacions i reformes modificaven la seua configuració. El contramoll va ser també objecte de remodelació l’any 1988 per millorar la protecció de les embarcacions davant del tràngol.
Al llarg de més d’un segle i mig, les obres portuàries han transformat també la façana marítima de Vinaròs i la relació de la ciutat amb les seues platges. El port actual és el resultat d’un llarg procés d’ampliacions i adaptacions, però conserva el valor simbòlic d’una infraestructura que durant segles va representar l’ambició de convertir Vinaròs en la porta de les terres de l’interior cap a la Mediterrània.
Bibliografía:
GUINOT RODRÍGUEZ, Enric: Feudalismo en expansión en el norte valenciano, Diputació de Castelló, pp. 321-322.
