L’abastiment d’aigua potable de Vinaròs va experimentar una transformació fonamental a finals del segle XIX, amb la construcció de les primeres xarxes de distribució canalitzada. Fins aleshores, les necessitats d’aigua de la població s’havien cobert principalment mitjançant pous particulars i altres sistemes tradicionals de captació.
L’any 1889, sent alcalde Agustí Safon Duran, es van inaugurar solemnement a la plaça de Sant Antoni les primeres xarxes d’aigua potable procedents del Pou de Mangrano, situat a la partida de Vistabella. L’empresari Joan Baptista Pascual havia signat el 17 de juny un contracte amb l’Ajuntament per prestar el servei.
L’acord establia també diferents obligacions de caràcter públic. L’empresa havia de proporcionar gratuïtament aigua a l’Hospital, dos metres cúbics per a l’Escorxador Municipal, vuit per a les fonts públiques i el sortidor de la plaça de Sant Antoni, així com l’aigua necessària en cas d’incendi.
La xarxa i les instal·lacions van anar modernitzant-se durant les dècades següents. El maig de 1917, mossèn Tomàs Caballer, vinarossenc i aleshores rector de la Ràpita, va beneir unes noves instal·lacions de motors. El manteniment de les canonades era també una necessitat constant; el juliol d’aquell mateix any es documenta una reparació nocturna d’una conducció del Camí Carreró que presentava diverses ruptures.
Paral·lelament, els pous destinats al regadiu continuaven proporcionant aigües de notable qualitat. El Pou de Sant Sebastià dels Dos Vilars va ser objecte d’una anàlisi de Josep Forner Chaler a partir d’una mostra recollida el 1924. L’estudi destacava la seua escassa mineralització i les excel·lents condicions de l’aigua.
Un altre moment important es va produir el 15 d’abril de 1968, quan l’Ajuntament, durant l’alcaldia de Francesc Balada, va municipalitzar completament el servei d’aigües potables. Les instal·lacions del Pou de Mangrano van passar així a propietat municipal.
La progressiva salinització d’esta captació va obligar a buscar una nova font d’abastiment. L’any 1972 es va aforar el Pou de la Misericòrdia, situat a la partida de les Soterranyes, amb un cabal de 8.800 litres per minut. Va ser inaugurat a principis de juliol i es va posar immediatament en servei.
El creixement urbà i, especialment, l’increment del consum durant els mesos d’estiu van continuar exigint l’ampliació i modernització del sistema. L’any 1995 l’Ajuntament va plantejar l’adquisició o construcció d’un nou pou i, durant els anys següents, es va debatre la participació privada en la gestió del servei.
A principis de 2007, l’Ajuntament i l’empresa Aigües de Vinaròs van renovar i traslladar a vials públics aproximadament sis quilòmetres de la xarxa de canonades de distribució.
La història de l’aigua potable a Vinaròs reflecteix així el pas des dels pous particulars i els sistemes tradicionals d’abastiment fins a la creació d’una xarxa urbana, la seua municipalització i les successives ampliacions i modernitzacions necessàries per adaptar-la al creixement de la població.
