El Pou de Mangrano va ser la captació que va permetre implantar el primer sistema modern d’abastiment d’aigua potable de Vinaròs. Situat a la partida de Vistabella, prop de l’estació del ferrocarril, va entrar en servei l’any 1889 i va abastir la població durant bona part del segle XX.
Aquell any, sent alcalde Agustí Safon Duran, es van inaugurar solemnement a la plaça de Sant Antoni les primeres xarxes d’aigua potable canalitzada procedents del pou. El 17 de juny de 1889, l’empresari Joan Baptista Pascual havia signat amb l’Ajuntament el contracte per a la prestació del servei.
L’acord establia també diferents obligacions de caràcter públic. L’empresa havia de facilitar gratuïtament aigua a l’Hospital, aportar dos metres cúbics per a l’Escorxador Municipal i vuit per a les fonts públiques i el sortidor de la plaça de Sant Antoni, a més de proporcionar l’aigua necessària en cas d’incendi.
La posada en funcionament del Pou de Mangrano va representar una transformació important en la vida quotidiana de Vinaròs, en permetre el desenvolupament d’una xarxa de distribució que feia arribar l’aigua tant als habitatges com a diferents equipaments i fonts públiques.
Les instal·lacions van experimentar diferents millores al llarg dels anys. El maig de 1917, el vinarossenc mossèn Tomàs Caballer, aleshores rector de la Ràpita, va beneir unes noves instal·lacions de motors. La xarxa exigia també un manteniment constant i aquell mateix any es documenta, per exemple, la reparació durant tota una nit d’una canonada del Camí Carreró que presentava diverses ruptures.
El 15 d’abril de 1968, durant l’alcaldia de Francesc Balada, el servei d’aigües potables va quedar completament municipalitzat i les instal·lacions del Pou de Mangrano van passar a propietat de l’Ajuntament.
Després de més de vuitanta anys de servei, la progressiva salinització de les aigües va obligar a buscar una nova captació. L’any 1972 es va aforar el Pou de la Misericòrdia, a la partida de les Soterranyes, que va entrar en servei aquell mateix any i va prendre el relleu del Pou de Mangrano en l’abastiment de la població.
El Pou de Mangrano constitueix, per tant, una infraestructura fonamental per entendre la modernització de Vinaròs entre finals del segle XIX i el segle XX i, especialment, el pas dels sistemes tradicionals d’obtenció d’aigua a una xarxa urbana d’abastiment.
Per ara no s’ha pogut determinar l’origen del nom popular de Mangrano amb què era coneguda esta captació.
