Els pous han tingut un paper fonamental en la història de Vinaròs, tant per a l’abastiment d’aigua de la població com, sobretot, per al desenvolupament de l’agricultura de regadiu. La seua presència al terme és molt antiga i està estretament relacionada amb les sénies que durant segles van caracteritzar el paisatge agrícola de la plana litoral vinarossenca.
Abans de l’arribada de l’aigua corrent a les cases, era habitual que els habitatges disposaren d’un pou propi. També les explotacions agrícoles comptaven amb pous i sénies que permetien extraure l’aigua del subsòl. La gran abundància d’estes instal·lacions va configurar un paisatge agrícola singular, destacat ja per diferents autors i viatgers que van descriure l’horta de Vinaròs.
Els grans pous agrícoles
Durant el segle XX, l’extracció d’aigua subterrània va experimentar una important transformació. Un dels primers pous de gran rellevància va ser el pou dels Dos Vilars, o de Sant Sebastià dels Dos Vilars, posat en funcionament durant la dècada de 1920. Una anàlisi realitzada per Josep Forner Chaler sobre una mostra recollida el 1924 destacava l’escassa mineralització i les bones condicions de l’aigua per al consum.
Al llarg de les dècades següents es van crear nombrosos pous i societats de regants distribuïts per les diferents partides del terme. Entre els noms documentats apareixen els pous de Boverals, Corral de Cayo, Corral de les Mates, les Basses, Puig, Carretes, Sant Valentí, Sant Eusebi, Pio, Planetes, Sant Crispí, Tres Corredors, Sant Ramon, les Cometes, Sant Isidre, Sant Pere, Mas d’Anglés o Castell, entre molts altres.
Algunes d’estes instal·lacions agrupaven un nombre considerable de propietaris i permetien regar àmplies superfícies agrícoles. El pou dels Dos Vilars, per exemple, apareix documentat amb un centenar de socis, mentre que altres societats reunien diverses desenes de regants.
El pou dels Tres Corredors constitueix un altre exemple d’estes societats. Les fonts conservades ofereixen dades diferents sobre els seus inicis: una referència situa la inauguració el 1966, amb 43 socis i unes 50 hectàrees de regadiu, mentre que una altra relació de pous indica l’any 1962 i 45 socis.
Les perforacions modernes i els pous de l’IRYDA
A partir de les dècades de 1960 i 1970 es va produir un canvi important en les tècniques d’extracció. Els pous tradicionals, excavats a cel obert, van anar deixant pas a perforacions mecàniques de menor diàmetre i major profunditat, equipades amb sistemes moderns de bombeig.
En este procés van participar perforadors especialitzats, entre els quals la documentació local destaca el vinarossenc Domingo Castejón Sánchez, autor de nombroses perforacions a Vinaròs i altres poblacions de l’entorn.
A principis de la dècada de 1970, l’Instituto de Reforma y Desarrollo Agrario (IRYDA) va perforar diversos pous de gran cabal en diferents punts del terme, entre altres a l’entorn de l’antic baixador ferroviari d’Alcanar, del Puig de la Misericòrdia i de la carretera i el pont del riu Sénia. L’aigua era impulsada mitjançant grans bombes cap a basses de regulació situades a la zona interior del terme.
Estes actuacions van representar una nova etapa en l’aprofitament de les aigües subterrànies i en la modernització del regadiu vinarossenc.
Els pous d’abastiment de la ciutat
Els pous també han estat essencials per a garantir el subministrament d’aigua potable a Vinaròs. Entre els primers utilitzats per a l’abastiment urbà destaca el conegut popularment com a pou de Mangrano, situat a la partida de Vistabella, prop de l’estació del ferrocarril. Va funcionar fins que l’augment de les necessitats de la població va fer necessari disposar de captacions de major cabal.
Posteriorment es van incorporar altres pous al sistema municipal, entre els quals els de Vistabella i de la Misericòrdia, este últim adquirit per l’Ajuntament a finals de la dècada de 1970 per reforçar l’abastiment d’aigua potable.
La història dels pous permet així entendre una part important de l’evolució de Vinaròs: des del paisatge tradicional de sénies i petits pous particulars fins a les grans societats de regants, les perforacions mecàniques i les modernes infraestructures d’abastiment. Molts dels noms d’estos pous han quedat, a més, vinculats a les partides i a la toponímia rural del terme.
La documentació conservada permet identificar nombroses instal·lacions, però no disposar encara d’un inventari complet ni establir amb precisió la cronologia i característiques de totes elles. La recopilació de documentació de les antigues societats de regants i de testimonis vinculats al món agrícola pot permetre ampliar en el futur esta part de la història del terme de Vinaròs.