Els molins del riu Sénia constituïren durant segles un important sistema d’aprofitament hidràulic vinculat a l’economia de Vinaròs. Situats al llarg del curs baix del riu, aprofitaven la força de l’aigua mitjançant séquies i altres infraestructures hidràuliques per al funcionament de les instal·lacions.
La seua existència està documentada almenys des de l’edat mitjana i es relaciona directament amb els drets de Vinaròs sobre les aigües del Sénia, objecte de concessions, acords i nombrosos conflictes amb les poblacions veïnes. En un plànol conservat al Museu Municipal apareixen els principals molins que funcionaven durant l’època foral: Molí de Noguera, Molí de Caixetes, Molí d’en Mascarós i Molí d’en Tarragó, situats a la banda valenciana del riu. A l’altra banda, en terme d’Alcanar, apareix representat el Molí de Canals.
Un dels establiments més antics documentats és el Molí d’en Tarragó. El 23 de març de 1327, el mestre de l’Orde de Montesa fra Arnau de Soler va concedir a Sant Mateu llicència a Arnau Tarragona per construir-lo, en consideració als serveis prestats a l’Orde. Tarragona havia adquirit prèviament els drets que Maria i el seu fill Salvador Ferrando posseïen des del Molí d’en Mascarós fins a la mar. Per la concessió va pagar 300 sous i quedava obligat a satisfer anualment un cafís de blat per un o dos molins, o dos cafissos si n’arribava a construir tres.
El Molí d’en Tarragó va formar part posteriorment dels béns comunals o de propis de Vinaròs, fins que l’any 1851 va ser venut a particulars durant l’alcaldia de Josep Galiana i Ramón. El seu nom va quedar també fixat en la toponímia local, tant en una partida del terme com en el camí d’en Tarragó o camí del Molí d’en Tarragó, documentat ja als Establiments del Lloctinent de Justícia de 1647.
Del Molí de Caixetes es conservaren encara durant la dècada de 1970 restes importants dels seus arcs gòtics. El Molí d’en Mascarós, igualment situat a la banda vinarossenca del Sénia, apareix documentat en relació amb els antics drets d’aprofitament de les aigües i amb les concessions medievals per a la construcció de molins.
Entre tot este conjunt destaca el Molí de Noguera, l’únic dels antics molins vinarossencs del Sénia que ha arribat en peu fins als nostres dies. La seua importància arquitectònica, històrica i patrimonial, així com la vinculació amb les famílies Noguera i Esteller i la seua posterior adquisició per l’Ajuntament de Vinaròs, justifiquen el seu tractament en una entrada pròpia.
Ja en època contemporània, la força del Sénia va ser aprofitada també per a la producció d’energia elèctrica. El Molí de Malany, situat en terme de Rossell, va funcionar com a fàbrica d’electricitat i, a principis del segle XX, va subministrar energia a Vinaròs a través de la companyia Eléctrica del Cenia. Tot i no pertànyer al terme vinarossenc, forma part de la història de l’aprofitament del riu i de la seua relació econòmica amb la ciutat.
La xarxa de molins del Sénia constitueix així un testimoni de la importància que el riu va tindre durant segles per a Vinaròs, tant per l’aprofitament de les seues aigües com per les activitats productives desenvolupades al seu entorn.
Bibliografia
BOVER PUIG, Joan: «Efemérides», 7 Dies, 22 de març de 2003.