La transformació urbana de Vinaròs durant la segona meitat del segle XX va comportar el pas d’una població compacta, concentrada entorn del nucli històric i el port, a una ciutat extensa, amb nous barris, equipaments i àrees residencials desenvolupades també al llarg de la costa.
Durant les dècades de 1940 i 1950 començaren algunes de les actuacions que anunciaven esta transformació. Es renovà el carrer de Sant Francesc, amb noves clavegueres i voreres que ampliaren l’espai de la carretera general, aleshores encara integrada en la trama urbana; es millorà el passeig de Colom, s’urbanitzà el carrer del Barranc —actual Sant Pasqual— i s’obriren nous espais a l’edificació. En este període desaparegué també bona part de les restes de les muralles liberals i dels fossats que les envoltaven. L’obertura del carrer de l’Arxiprest Bono, sobre terrenys de l’antic hort de Borràs i del camp de futbol, és un altre exemple de la progressiva ampliació del centre urbà.
Un canvi fonamental es produí l’any 1961 amb la construcció de la variant de la N-340, que va desplaçar fora del centre el trànsit de llarg recorregut. La carretera es convertí, al mateix temps, en un nou límit físic que durant dècades condicionaria el creixement cap a l’interior. Els anys seixanta van coincidir també amb l’expansió turística i residencial. L’obertura de la carretera del Càmping —actual avinguda de Francisco José Balada— va facilitar la progressiva urbanització de la Costa Nord, mentre el nucli tradicional començava a experimentar una important renovació edificatòria.
Esta transformació es va fer especialment visible al front marítim, on les construccions tradicionals de poca altura van començar a ser substituïdes per edificis residencials més elevats. Entre els primers exemples destacaren el Mont-Joan i les torres de Sant Pere, Sant Sebastià i la Immaculada. Paral·lelament, la ciutat començà a créixer cap al camí del Cementeri i altres zones perifèriques. La construcció de l’Institut de Batxillerat Leopoldo Querol, a l’altra banda de la N-340, evidencià les dificultats de connexió generades per la carretera i comportà la construcció d’un pas subterrani per a vianants i vehicles lleugers.
Durant els anys setanta continuà l’expansió amb l’obertura de l’avinguda del País Valencià i la construcció de nous equipaments fora del centre consolidat, entre els quals els col·legis de l’Assumpció i Manuel Foguet, l’Institut de Formació Professional i el Pavelló Poliesportiu. Al mateix temps es remodelaren espais públics tradicionals com les places de l’Amera i del Santíssim, en un procés de modernització que afectava tant els nous barris com el centre de la població.
En la dècada de 1980, el creixement es va intensificar especialment cap al sud. El cessament de l’activitat de la fàbrica Foret va permetre la posterior transformació d’un ampli sector fins aleshores ocupat per usos industrials. La construcció de l’Hospital Comarcal i l’ampliació del camí de Mas de Mestres, convertit en l’avinguda de Gil d’Atrocillo, reforçaren este nou eix de desenvolupament. També continuà l’expansió residencial cap a l’interior i es realitzaren noves actuacions al front marítim.
Durant els anys noranta es va produir una nova acceleració de l’activitat immobiliària. El creixement residencial va consolidar sectors situats entre el nucli tradicional i les principals vies de comunicació, mentre a les costes Nord i Sud proliferaven urbanitzacions i conjunts d’apartaments vinculats especialment a la residència turística. Antics camins rurals van quedar progressivament incorporats a una trama urbana cada vegada més extensa.
A finals del segle XX, Vinaròs havia superat definitivament els límits de la ciutat tradicional. Les carreteres, els antics camins, el desenvolupament turístic, els nous equipaments i l’expansió residencial configuraren l’estructura de la ciutat contemporània, caracteritzada per un nucli central densificat, nous barris cap a l’interior i una ocupació urbana que s’estén al llarg de bona part del litoral.