Vinaròs va experimentar entre finals del segle XIX i les primeres dècades del XX un important procés emigratori que va reduir notablement la seua població. Barcelona i la seua àrea industrial i diversos països d’Amèrica, especialment l’Argentina, van ser les principals destinacions de centenars de vinarossencs que buscaren noves oportunitats lluny de la seua terra.
L’emigració ha estat present en diferents moments de la història contemporània de Vinaròs, però va adquirir una especial intensitat entre finals del segle XIX i principis del XX. La crisi de l’agricultura, la caiguda del comerç del vi i els efectes de la fil·loxera contribuïren a empobrir una economia que durant bona part del segle XIX havia tingut una important activitat agrícola i comercial.
Les xifres permeten apreciar la magnitud del fenomen. Si l’any 1845 s’atribuïen a Vinaròs uns 10.600 habitants, el cens oficial de 1910 en registrava 7.520. El mateix Ajuntament advertia aquell any de la difícil situació de la ciutat i de la contínua marxa d’habitants «para tierras muy lejanas en busca de mejor suerte y de pan para sus familias que aquí no encuentran».
Una de les principals destinacions va ser l’Argentina, on es formaren importants comunitats de vinarossencs, especialment a Río Cuarto i altres poblacions. Molts dels emigrants procedien del món agrícola i trobaven allí explotacions d’una extensió difícilment imaginable des del minifundisme vinarossenc, dedicades principalment al conreu de blat i panís i a la ramaderia. Les possibilitats de treball, els salaris i l’abundància de terres i aliments alimentaren durant anys la imatge d’Amèrica com una terra d’oportunitats.
A les motivacions econòmiques s’afegí en determinats moments el desig d’evitar el servei militar i les campanyes del Marroc, fet que afavorí l’eixida de joves cap a l’Argentina, Cuba i altres països americans. Molts emigrants vengueren o deixaren les seues propietats a Vinaròs abans de marxar i una part important mai no va retornar.
També existiren comunitats vinarossenques en altres punts d’Amèrica. L’any 1924, per exemple, està documentat que diversos vinarossencs residents a Califòrnia enviaren donatius amb motiu de la festa de Sant Sebastià. Entre ells figuraven els sacerdots Ascensi Segarra i Josep Roure i diversos membres de les famílies Rabasa, Morales, Miralles i Cabrero.
L’altra gran destinació va ser Barcelona i la seua àrea industrial, especialment Terrassa, Sabadell i Badalona. La presència de mariners i famílies procedents de Vinaròs va contribuir a formar una activa colònia vinarossenca a Catalunya. Entre els emigrats destacà Sebastià Chaler, establert a Terrassa, la casa del qual era punt habitual de trobada dels vinarossencs i era coneguda afectuosament com «el consulado». La vinculació amb Barcelona quedà reflectida també en l’existència del carrer de Vinaròs a la Barceloneta.
La distància no va trencar els lligams dels emigrants amb la població d’origen. Les publicacions locals recollien visites de vinarossencs retornats temporalment d’Amèrica o Catalunya, i els poetes Agustí Safón i Joan Manuel Borràs Jarque plasmaren en els seus versos l’enyorança dels qui havien marxat. Els estatuts de l’antic Ateneo Mercantil arribaren a preveure la confecció d’un cens dels vinarossencs residents en terres llunyanes.
La memòria d’aquella emigració va quedar simbolitzada en una làpida instal·lada a la façana de l’ermita del Puig, dedicada als vinarossencs que moriren lluny de la seua ciutat. La inscripció, datada el 20 de gener de 1968, recordava «a sus hijos ausentes que no pudiendo volver mueren en tierras lejanas con el corazón puesto en esta querida ermita del Puig».
Durant el segle XX es produïren altres moviments migratoris, especialment com a conseqüència de la Guerra Civil i, posteriorment, durant els anys del desenvolupament econòmic, amb destinacions europees com Alemanya. Cap d’aquests processos, però, va deixar en la memòria local una empremta comparable a la gran emigració de finals del XIX i principis del XX.